Las costas y riberas en tanto territorios adyacentes a grandes masas de agua, se conforman como espacios intersticiales donde se entretejen dinámicas sociales que articulan la vida cotidiana entre el agua y la tierra. Confluyen allí dinámicas vinculadas a procesos y transformaciones que permiten repensar las dicotomías como lo rural urbano. A su vez, las problemáticas en torno al acceso al agua y a la tierra forman parte de luchas históricas que ponen de manifiesto situaciones de desigualdad estructural en las que algunas poblaciones se encuentran.

Distintos antecedentes de investigación dan cuenta en las últimas décadas, como estas relaciones de poder se han complejizado. En este sentido, se puede identificar cómo se han ido generando marcas y orientaciones que a la hora de analizar o investigar poblaciones que habitan las costas y riberas son necesarias de ser tenidas en cuenta. El cambio climático, la crisis energética, el avance inmobiliario sobre costas y/o riberas, las concesiones público-privadas, los procesos de turistización de las ciudades y/o áreas rurales, ponen de manifiesto situaciones tensionales que viven en su vida cotidiana las poblaciones que habitan estos territorios.

Se trata de territorios en los que habitan sujetos sociales que producen, reproducen y resignifican en su vida cotidiana estos espacios. En consecuencia, recuperar las formas en que estos espacios sociales son vividos; las experiencias formativas intergeneracionales que suceden en acto en estos territorios; los vínculos que se tejen entre el estudio y el trabajo, así como también en las distintas actividades productivas que allí se realizan. Recuperar los conocimientos y prácticas que estos actores de las costas y riberas tienen, se vuelve indispensable para comprender de manera pro-funda cómo esas vidas sociales se entrelazan en y con estos espacios intersticiales de tierra y agua. Es así que se espera que puedan presentarse estudios que den cuenta de la complejidad de la vida social y cómo ésta es atravesada por transformaciones de orden estructural.

Des de fa aproximadament seixanta anys, la provisió d’aliments a les ciutats, la manera en què la ciutadania adquireix els aliments o la forma en què es produeixen han canviat a poc a poc fins a prendre una forma que pràcticament no té cap similitud amb la tradicional. La industrialització i, amb aquesta, el model econòmic denominat capitalista, han provocat un canvi socioeconòmic radical que no ha deixat cap espai ni concepte sense transformar.

L’urbanisme desmesurat de les ciutats en constant creixement ha engolit el sòl agrícola que les circumdava i que en suposava la font d’aliments. La producció agrícola i ramadera s’ha industrialitzat del tot. El món rural continua buidant-se sense fi. Això ha comportat, en conseqüència, un gran nombre d’efectes secundaris no desitjats, d’externalitats que tenen resultats negatius que són insostenibles per a les persones, la societat, el territori i el planeta: pèrdua de biodiversitat, contaminació mediambiental, crisi climàtica, malalties cròniques relacionades amb l’alimentació, acaparament corporatiu del sistema productiu, aliments ultraprocessats, obesitat, etc. La població ha esdevingut consumidora d’aliments, la indústria busca beneficis econòmics amplis sense limitar l’ús de recursos, i l’Administració afavoreix lleis i acords que ens aboquen a models extractius insostenibles i insalubres.

En aquest número de la revista kult-ur us convidem a la reflexió i a l’anàlisi de la situació actual de la ciutat i la relació d’aquesta amb el món rural, amb la finalitat de trobar un sistema alimentari que facilite la preservació de la biodiversitat i la producció d’aliments d’una manera sostenible, no contaminant; en el qual la població que produeix aliments i la que els consumeix s’organitzen des de la justícia, l’equitat, el dret i la sobirania. En definitiva, busquem propostes i idees que corregisquen les diverses disfuncions, insostenibles, que han sorgit en el desenvolupament industrial del sistema alimentari.

La ciutat és un contenidor de xarxes socials i una trama d’interessos que competeixen i cooperen i, en fer-ho, redefineixen contínuament els marcs, les identitats i fins els noms de la ciutat. Les ciutats es realitzen a si mateixes en tensió entre les regles del bon govern i les exigències de vida de la gent. La governança de la ciutat, l’ocupació del sòl i el disseny dels espais, determinen la qualitat de l’ecosistema resultant, la visibilitat de les persones, els col·lectius, les classes socials. La gestió simbòlica de la ciutat, l’administració del seu patrimoni, la disposició de les seues infraestructures culturals, obrin o tanquen el camp per a l’activisme cultural dels seus habitants, per a la circulació i el contagi cultural, per a la inclusió o la segregació de les diversitats. La pràctica comunicativa dels poders urbans determina com es comuniquen els ciutadans i com es difonen els béns i valors que la ciutat genera. Finalment, l’administració de les persones, les polítiques socials de l’urbs determinen la dinàmica de les inevitables tensions socials, l’esdevenir dels moviments de protesta o resistència ciutadana enfront dels designis del poder econòmic, que voldria emancipar-se de la ciutat i els seus habitants.
En tots aqueixos sentits, la ciutat és un entramat de comunicacions, un guirigall de discursos que versen sobre el que es vol fer de la ciutat i el que la ciutat decideix ser sense preguntar a ningú.
Si només es lligen els textos normatius, les ordres i plans executius, si no s’interpreta el subtext del que les persones fan, l’esmena que la gent infringeix amb els seus peus al pgu, l’ús i abús que el veïnat fa de la norma, pro domo sua, no s’entendrà la ciutat, d’on ve ni a on va.

 

Coord. Pepe Reig-Cruañes (jose.reig@uclm.es, Universidad de Castilla La Mancha) i Fran Sanz-Sánchez (OCOVAL, Oficina de Coordinación de las Obras de Valencia, Ayuntamiento de Valencia, sanzfra@gmail.com)

La pandèmia de COVID-19, a més dels seus efectes sanitaris, està tenint un fort impacte socioeconòmic, i es preveu que la crisi en curs siga especialment dura. El turisme és una de les activitats que més s’ha vist afectada, a diferència del que va ocórrer durant la crisi financera global iniciada en 2008, en la qual va tindre un paper destacat en la reactivació económica i creació d’ocupació. La paralització pràcticament total de les activitats turístiques durant diverses setmanes, i la seua lenta i incerta recuperació, que a més depèn de l’evolució de la pandèmia en altres parts del món, auguren greus dificultats per a aquelles economies amb major pes i dependència del turisme. Aquesta situació ha posat en evidència la vulnerabilitat en què es troben territoris i, especialment, determinats espais urbans, que en els últims temps havien viscut un intens procés de turistificació.

Aquest escenari de crisi, amb greus implicacions per a la vida de moltíssimes persones, ha obert un intens debat intel·lectual sobre com es pot intervindre davant aquesta situació, polaritzada entre els qui demanen suports públics per a poder reactivar l’economia turística amb urgència i els qui aposten per la necessitat d’un replantejament en el seu funcionament, i més encara els qui exigeixen adoptar mesures de decreixement i apostar per processos de transició socioecològica. En aquest debat no tots els contextos són iguals, i fan necessàries anàlisis més detallades i complexes. Al seu torn, davant la paralització de l’activitat turística internacional i la seua reactivació incerta i insegura, s’ha accentuat l’interès pel turisme intern i, especialment, per formes diverses de turismes de proximitat, que podrien contribuir a una certa dinamització del sector, quan tradicionalment han tingut un paper de menor rellevància en les polítiques públiques.

La relació urbà rural és una relació històricament desigual. Malgrat l’esforç realitzat en el desenvolupament rural i de la millora creixent de les condicions de vida, als pobles la bretxa rural continua i és perfectament visible des de la condició de ciutadania. El despoblament no és sinó un símptoma de la falta de cohesió territorial i de desigualtat cívica. A vegades, xicotetes diferències són capaces de generar grans distàncies.

Aquest debat es fa especialment palès durant el segle XXI, en el qual la cascada de crisis —gran recessió global de 2009— i l’emergència sanitària —pandèmia mundial 2019— afecten de manera constant les nostres societats i contribueixen com a tals a ser un factor definitori de la ruralitat actual i del caràcter endèmic que adquireix la bretxa urbà-rural.

Més enllà d'un simple edifici que permet allotjar a una o més persones, l'habitatge és una propietat complexa i multifacética que inclou una varietat de mitjans i propòsits. L'habitatge proporciona orgull, una base per a la família, una identitat cultural i col·lectiva, una xarxa, suport social i seguretat per a les persones que viuen allí. També és una base per la qual els membres d'un col·lectiu estan arrelats en un territori i una comunitat, però també els permet protegir-se de la comunitat i el territori. Cada vegada més, diversos fenòmens afebleixen aquesta relació amb l'habitatge i els espais. La reubicació forçosa dels inquilins per a permetre als desenvolupadors transformar l'entorn construït, els creixents problemes de sanejament dels habitatges que contribueixen a l'exclusió social, l'augment creixent de la renda en absència de maneres adequades de regulació, i la discriminació que limita l'accés a l'habitatge per a certes categories d'individus són només alguns exemples. Les persones que pateixen aquests fenòmens, també els inquilins, enfronten processos de pèrdua dels seus espais de vida i veïnats. Les desigualtats que estan incrustades en aquests fenòmens tenen múltiples dimensions que poden interactuar entre si, ja siguen polítiques, espacials, econòmiques o fins i tot ambientals, i tenen impactes a nivell individual, familiar, social i territorial. Per tant, l'estudi de les desigualtats en l'habitatge és un punt d'entrada sociològic rellevant per a comprendre què caracteritza les experiències socials contemporànies, especialment les urbanes, però també la qüestió social, és a dir, com s’implementen relacions socials desiguals.

Renaud Goyer & Jean-Vincent Bergeron-Gaudin, coord. Àgora

Una definició fonamental que ha influït en gran part de la nostra organització mundial actual és la de ciutat. Certes definicions de ciutat, estretament relacionades amb l’ús de la terra i la propietat, hi ha sobre la base de l’organització moderna de les societats, les economies i la política del món. Amb això també va sorgir una «bretxa cultural» entre les ciutats i el camp, inclosa una bretxa de desenvolupament que sovint dóna suport al manteniment de camins de desenvolupament asimètrics i interaccions socio-ecològiques. Les concepcions formals, informals, governades, desitjades i imaginades de ciutat contribueixen a aquest procés. A mesura que la població humana global es torna cada vegada més urbanitzada; a mesura que les ciutats es tornen centrals per regular les interaccions socio-ecològiques; a mesura que els límits, les funcions i les definicions de les ciutats es tornen més borroses, és oportú renovar la comprensió del que és ciutat.

Andrea Yuri Flores Urushima & Benoit Jacquet, coord. Àgora

En un moment en què les ciutats s'enfronten a desafiaments sense precedents, on la vida urbana és cada vegada més diversa i complexa, el paradigma de la ciutat educadora ens presenta un marc conceptual, inspirat en els 20 principis de la Carta de Ciutats Educadores, amb eines perquè els governs locals construïsquen formes de convivència, trobada i sostenibilitat.

Per descomptat, per a aconseguir aquest objectiu, tot i que partint de principis comuns, s'utilitzen diferents estratègies i accions en relació amb diferents contextos sociopolítics.

Per això, en aquest número de kult-ur, comptem amb participacions procedents del Japó, Brasil, Espanya, Mèxic i Portugal.

Hem buscat col·laboracions que equiparen la pertinència actual del concepte, reconciliant-les amb les experiències pràctiques de les accions que consustancien el concepte de Ciutat educadora.

Paulo Louro, coord. Àgora

El present monogràfic es proposa discutir sobre les reconfiguracions materials, polítiques, socials, culturals i simbòliques dels espais rurals actuals, en el marc de les tendències homogeneïtzants del capital i les polítiques neoliberals.

La nostra intenció ha sigut convocar investigadors de diferents disciplines des de les quals es discuteixen les visions que dicotomitzen la vida social dels camps, la cosifiquen i esencialitzen i mostren, en canvi, les múltiples relacions socials que lliguen camp i ciutat.

Reprenem en aquest sentit la pregunta que en els nostres anys inicials de formació realitzaven l’antropòleg argentí Hugo Ratier i la nostra mestra Maria Rosa Neufeld, quan ens plantejaven que camp i ciutat no constitueixen entitats clarament delimitades, contraposades i excloents i ens convidaven a indagar sobre quant del que és urbà està present en la vida rural i viceversa. «Quantes ruralitats coneixen?». Insistien: «El rural ha de ser explicat». Ens interpel·laven perquè advertirem que es tracta de realitats històriques canviants, tant en si mateixes com en les seves interrelacions. Poden semblar òbvies aquestes afirmacions però recollim aquesta apel·lació a explicar sempre social i històricament la manera en què es configuren complexament les vides rurals i no considerar el que hi trobem com a simples rèmores o anticipacions del futur.
Els treballs que aquí es reuneixen, permeten, justament, discutir amb visions ahistòriques i esencialitzadores, i mostren la complexitat de processos que poc tenen a veure amb versions que encara es multipliquen. Ens referim d’una banda a aquelles carregades de cert fatalisme demogràfic, social i cultural, que assumeix la desaparició dels poblats rurals com a part d’un inevitable desenvolupament evolucionista, sense qüestionar el perquè i que ignoren els moviments existents, les formes de producció materials i simbòliques que es redefineixen, les resistències, reapropiacions i reconfiguració identitària de la gent del camp. Els treballs que presentem també discuteixen amb les visions romàntiques i esperançadores que proposen la volta al camp, a la natura, a una vida benigna, reparadora, que invisibilitza les relacions de poder i l’explotació dels treballadors rurals (amb o sense terra), que semblen diluir-se en el paisatge.

Elisa Cragnolino, coord. Àgora

Els quatre articles arreplegats en la secció Àgora d'aquest número responen a la cridada realitzada entorn de la compilació de (parafrasejant el CfP original) investigacions que posen la mirada en com els joves experimenten i actuen sobre els espais urbans en els quals viuen, recreant-los i construint les ciutats contemporànies. A més, en aquesta cridada es va fer èmfasi especial en treballs que partiren de l'ús de metodologies participatives i noves formes de documentar i realitzar recerca amb/sobre joves i adolescents en la ciutat. Des de la nostra perspectiva, una invitació a enviar contribucions des d'aquestes coordenades també afavoriria la visibilització de recerques que feren ús de metodologies visuals, multimodals i sensorials i/o l'ús de recursos digitals, així com treballs de tall qualitatiu i/o etnogràfic. Més àmpliament, la cridada perseguia compartir investigacions que posen en el centre de l'anàlisi les experiències i veus d'adolescents i joves en contextos urbans.

Finalment, malgrat les pressions a les quals està sotmesa la comunitat acadèmica actual per a canalitzar els seus treballs cap a publicacions «amb impacte», moltes vegades d'accés restringit i en mans de conglomerats editorials multinacionals, la nostra esperança era compilar articles que reflectiren una diversitat de condicionants socials, econòmics, culturals i institucionals; prestant especial atenció a la diversitat geogràfica i disciplinar que poguera quedar representada en el conjunt de propostes. 

 

David Poveda y Ligia Ferro, coord. Àgora

El dret a la ciutat es basa en els processos de participació i inclusió social com a motor de canvi, en l'accés a la ciutat com a dret col·lectiu. És sobre aquests postulats on kult-ur s'ha proposat incidir en aquesta ocasió per recollir mirades i actituds que contribueixen a aquesta construcció col·lectiva del dret a la ciutat per a tothom sense excepció.

Natalia García Fernández, coord. Àgora

Espai públic com a espai polític de la representació social; espai de propietat pública sense restriccions per al seu ús, accés i gaudi; espai sinònim d'espai lliure; espai estructurant de la ciutat i suport de la vida quotidiana; espai de la memòria i la construcció literària... La construcció de l'espai públic ja siga físic-espacial, com social, cultural, literari o polític es troba arrelada en les particularitats i singularitats de cada cultura en cada geografia. I fins i tot en plena globalització, l'espai públic, aparentment igual, presenta particularitats i singularitats.

Zaida Muxí, coord. Àgora

La ciutat esdevé un complex cultural on es conjuguen sabers i experiències representats als seus carrers i places, però també a les seues dinàmiques, tradicions i narratives. Aplicar una mirada educativa cap a la ciutat implica repensar els imaginaris en torn als quals ens anem construint com a subjectes, i a partir dels quals articulem les nostres vides en societat. En aquest sentit aspectes com l’experiència, la quotidianitat o la participació van a marcar l’anàlisi dels processos educatius que en ella es produeixen.

Analitzar la relació entre educació i ciutat esdevé una formulació genèrica que engloba moltes altres concrecions com ara: barri i escola, carrers i ciutadania, festa i participació, discurs i transformació, entre altres, les quals es deriven de les realitats i problemàtiques concretes que es viuen i sobre les que s’actua. Aquestes respostes també s’articulen en torn a un discurs pedagògic que podem identificar a les seues dinàmiques, projectes i formes de relació. Les aportacions al monogràfic profunditzen en aquesta mirada educativa als processos de subjectivació i construcció col·lectiva que venen desenvolupant-se a les nostres ciutats.  

Mar Estrela Cerveró, Coord. Àgora

La ciutat ha sigut marc i focus d’experimentació constant per a les arts contemporànies. Des d’inicis del segle xx distints corrents artístics han apostat per experimentar vincles entre art i vida, tendències que han anat augmentant exponencialment des dels anys seixanta fins a l’actualitat. Aquestes pràctiques han qüestionat i ampliat els límits de les arts tradicionals, mesclant-se amb altres disciplines i integrant-se en la vida quotidiana; s’han convertit així en un potent camp d’experimentació sociocultural i polític. L’experimentació de diverses formes de participació i de col·laboració han sigut instruments clau d’aquestes pràctiques artístiques per a qüestionar i transformar els contexts socioculturals. L’auge d’aquestes pràctiques col·lectives ha anat acompanyat d’un creixent interès per la reflexió sobre les metodologies i els processos col·laboratius i de participació. Tots aquests processos han contribuït a qüestionar aspectes essencials del sistema artístic, com ara el valor de l’autoria, el paper de l’espectador, els modes de producció i de gestió, o la concepció de la idea de representació, entre altres. Aquests temes, que poden tenir el seu reflex en altres àmbits, s’han abordat des de les arts d’una forma possiblement més lliure i experimental que la permesa en altres contexts. Amb l’experimentació de pràctiques participatives, entre el lúdic i el compromís, l’art ha anticipat i visibilitzat a manera de laboratori, conflictes, debats i transformacions socials de gran rerefons per al present. En l’actual context neoliberal, postfordista i globalitzador, aquest potencial crític de les arts col·laboratives i participatives està començant a patir un procés de domesticació i desactivació, que pot ser simptomàtic d’altres àmbits. Alguns factors han contribuït a aquesta situació, entre aquests: el conflictiu diàleg entre allò instituent i la institució, que constantment intenta apropiar-se de les pràctiques emergents; així com la pròpia inèrcia que genera la visibilitat massiva de certes pràctiques, convertint en moda superficial allò que es popularitza. Atesos tots aquests factors, es planteja la necessitat de repensar des de distints enfocaments artístics, de forma reflexiva i crítica, el significat i valor que té avui la participació i la col·laboració en el context urbà.

Teresa Marín, coordinadora de la secció Àgora

kult-ur, una revista dedicada a reflexionar sobre la cultura de la ciutat, aborda en aquest volum la relació entre memòria, política i ciutadania considerant que les polítiques anamnètiques s'exerceixen en la coexistència a la ciutat. És a dir, les polítiques de la memòria s'emplacen originàriament en l'existència conciutadana, que es diferencia de la manera imperial d'exercir el domini polític. La memòria s'exerceix en aquest emplaçament ciutadà fonamental que és la ciutat, i per això Hannah Arendt defineix a la polis com «una mena de record organitzat» (2003: 220). La memòria, en ser fugaç i passatgera, necessita d'espais institucionals consolidats perquè duri més enllà de l'acte de la seva execució, i en aquest espai estable els actors polítics que l'exerceixen poden ser vistos i escoltats en públic. Però també fer memòria implica abordar el passat des de «l'instant d'un perill» (Benjamin, 2008: 307), revelant les seves zones fosques i lluitant contra els que volen imposar que els morts, morts estan (Reyes Mate, 2009: 115). [...]
Els diferents treballs que integren aquest volum busquen entaular noves discussions sobre la relació entre memòria, política i ciutadania. En concret, aborda les tensions que es produeixen entre els processos d'institucionalització i les polèmiques en la construcció de la memòria a l'Argentina i Espanya. [...]

Guillermo Pereyra, Cood. Àgora

En la secció Àgora del número 3 de kult-ur (vol. 2), titulat Emancipació, autogestió i canvi, presentem un conjunt d’articles que conflueixen en la necessitat de recuperar la sobirania des de diferents perspectives. Aquest tercer monogràfIc ens convida a repensar criticament la importància de conceptes com ara emancipació, espai públic, autogestió i participació, entre d’altres, com a premissa bàsica perquè aquesta recuperació siga  factible. I, sobretot, que siguen una eina que ens ajude a argumentar la necessitat de tornar al punt de partida i participar, així, activament en la construcció dels espais on vivim. 

Aniol Pros, Coord. Àgora

A banda de les seccions Extramurs —articles científics de temàtica different a la de la secció  monogràfica— i Biblos —ressenyes bibliogràfiques— que articulen els nostres números habitualment, encetem una nova secció, Stoa, que contindrà entrevistes, reportatges i cròniques d’actualitat relacionades amb la temàtica de la revista.

La recuperació dels moviments autònoms de ciutadanes i ciutadans preocupats pel deteriorament brutal de les condicions generals de vida de la població i del desmantellament de les depauperades estructures de protecció social constitueix un punt i seguit als temes del monogràfic abordat en el primer número.

Esther Vivas, Coord. Àgora

En moments com els actuals de descrèdit general de la política, com a resultat de la desqualificació dels principals actors polítics i els seus actes de poder —que obren les portes a la irrupció de les polítiques feixistes—, es fan necessàries reflexions per refonamentar les formes de tractament de la cosa pública. Urgeixen polítiques radicalment diferents de la fraudulenta claudicació davant els interessos econòmics. Les formes que la governança de la ciutat podria adoptar en les actuals circumstàncies constitueixen un impuls per a l'entrada en escena de kultur.

Jordi Pascual, Coord. Àgora