Introducció a « Fluxos i territoris: formes de vida en l’economia digital»

Landa (Pedro) Hernández Martínez

Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Madrid, Universitat Politècnica de Madrid, Espanya (doctoranda).

pedro.hernandez.martinez@alumnos.upm.es
landahernandezmartinez@gmail.com

 

Internet, concebut com una xarxa descentralitzada de comunicació, ha crescut i evolucionat fins a convertir-se en una vasta infraestructura global; un entramat compost per cables submarins, antenes, satèl·lits, fibra òptica, usuaris, telèfons mòbils, centres de dades i dispositius mòbils que interconnecten el món més enllà de les fronteres (Bratton, 2015) i de manera ininterrompuda una ingent quantitat de fluxos d’informació. Aquesta infraestructura ha potenciat avanços significatius des de les telecomunicacions fins al consum i ha establit les bases del nostre actual model econòmic: el capitalisme de plataformes. Aquest es caracteritza pel domini i hegemonia de plataformes digitals que actuen com a intermediàries entre usuaris, consumidors, proveïdors, anunciants i, fins i tot, objectes físics (Srnicek, 2018).

La digitalització i la forma d’organització i intercanvi que promouen les plataformes, en donar forma als processos econòmics, han introduït dinàmiques que alteren directament la nostra forma de viure. En altres paraules: el desenvolupament d’Internet ha tingut un profund impacte en l’entorn físic, laboral i social.

Un acte senzill com el de fer clic per a comprar en línia dona lloc a una complexa cadena de processos interconnectats: un algorisme processa i analitza múltiples dades en temps real per a optimitzar preus, rutes i temps de lliurament mentre humans i robots atenen les estrictes exigències d’un treball que no es deté, sense pausa (Crary, 2017). Tot aquest ecosistema de consum digital està sustentant, al seu torn, en una xarxa logística que s’estén pel territori i que abasta des de gegantescos centres de dades fins a repartidors de «última milla», moltes vegades treballant en condicions laborals molt precàries, que entreguen en mà qualsevol producte fins a la nostra porta.

Mentrestant, les ciutats es transformen; cada dia hi sorgeixen nous espais com ara centres de repartiment, «cuines fantasma», casellers o supermercats «sense públic». Aquestes ‘noves’ arquitectures reconfiguren l’ús i la percepció de l’espai urbà, desplacen activitats tradicionals i generen noves demandes i necessitats de recursos o de mobilitat. I més enllà: la digitalització que impulsa Internet no sols ha reconfigurat l’ús del territori, també afecta la relació entre les persones i els objectes que els envolten. Cada dia, ens connectem a desenes d’interfícies tecnològiques (apps) que monetitzen cada interacció i medien en moltes de les nostres decisions quotidianes: transportar-se, comprar o treballar.

En paral·lel, i encara que aquest model ha portat innovacions que faciliten l’accés a serveis de tota mena, des del teletreball fins a l’oci de streaming, també ha ampliat les desigualtats. Cossos i territoris es converteixen en peces d’un engranatge dissenyat per a maximitzar el flux continu de béns i de serveis en una forma d’explotació que depèn tant de la recopilació massiva de dades personals i la vigilància intensiva de les nostres empremtes digitals (Zuboff, 2019) com de l’extracció de recursos com ara minerals rars. El capitalisme de plataformes funciona sota una lògica extractivista que anteposa l’acceleració, l’eficiència operativa, l’obsolescència programada, la precarització i el consum a qualsevol cost. Això es tradueix en un sacrifici evident de la qualitat de vida, l’estabilitat laboral o la sostenibilitat de l’entorn urbà. El temps, les emocions i fins i tot els espais privats, com les vivendes utilitzades per a lloguers temporals, s’han convertit en actius econòmics i béns comercialitzables.

L’expansió d’Internet i de la digitalització planteja interrogants urgents sobre com es pot regular un sistema sobre el qual moltes vegades no hi ha encara legislació. És imprescindible equilibrar eixa eficiència tecnològica, que prioritza la rendibilitat sobre benestar, amb l’equitat, garantint drets laborals i protegint la privacitat o l’ús de l’espai públic. La reflexió sobre aquest model econòmic podria centrar-se en com redissenyar les seues dinàmiques per a donar major pes al comú i el col·lectiu, així com a la sostenibilitat, sense sacrificar els avantatges de la digitalització. La construcció d’un futur més just dependrà de la nostra capacitat per a transformar les lògiques actuals i recuperar l’autonomia personal i l’agència social en un món cada vegada més mediat per plataformes dominades, en la gran majoria dels casos, per empreses privades.

Amb tot això present, la secció Àgora d’aquest número de kult-ur és una invitació a pensar l’impacte d’aquestes transformacions. I entendre, primer, què suposen per a, després, poder començar a imaginar altres possibilitats per a viure i relacionar-nos, entre nosaltres, amb la tecnologia i amb el mitjà, més enllà de l’explotació o de la rendibilitat.

En primer lloc, Pau Olmo ens convida a mirar a la mateixa fisicalitat del núvol que, més enllà de ser un concepte immaterial, es construeix sobre llocs físics concrets: els centres de dades, grans espais d’emmagatzematge de totes les dades que consumeixen enormes recursos energètics i d’aigua. Aquestes instal·lacions, lluny de ser abstractes, conformen urbanismes específics i responen a lògiques de poder econòmic i geopolític. Una vegada entès això, el text proposa models alternatius, com ara centres de dades distribuïdes en comunitats que permeten democratitzar-ne l’ús i que òbriguen el debat a nous models de governança sobre les dades i l’energia per a imaginar, en comú, futurs més equitatius i sostenibles.

D’altra banda, Diego Morera i Rodrigo Delso exploren com els algorismes reconfiguren la temporalitat i l’espai urbà mitjançant les lògiques d’eficiència i d’acceleració ja apuntades. Les plataformes digitals de repartiment de menjar a domicili actuen com a infraestructures urbanes que utilitzen dades i machine learning per a optimitzar processos, des de l’elecció i cocció d’aliments fins al lliurament. Això crea tensions amb les temporalitats humanes i urbanes tradicionals i transforma l’espai públic i les relacions socials. Els «restaurants virtuals» i les «cuines fantasma» il·lustren com aquesta lògica algorítmica anteposa el temps cronometrat per damunt de les interaccions humanes i redueix els espais públics a mers nodes logístics.

Azahara Cerezo, en canvi, anima a repensar les nostres relacions amb la tecnologia, particularment amb els dispositius tecnològics, als quals entén com «objectes cecs». Aquests, a diferència de les «caixes negres», que al·ludeixen a la invisibilitat dels processos interns, remeten a estructures més àmplies que inclouen impactes ambientals, dinàmiques colonials i desigualtats socials. Per a acostar-se a aquest concepte, i a la ceguesa que estructuren la fabricació i distribució d’alguns dispositius utilitzats en exposicions artístiques, com ara unes ulleres de realitat virtual, una televisió o uns altaveus, es basa en el projecte artístic Rutes rares. El traçat de la tecnologia, desenvolupat per l’autora juntament amb Marc Padró (Col·lectiu Estampa), tractant de revelar els sistemes de poder i dependència globals presents en tecnologies quotidianes i reflexionar sobre les seues implicacions ètiques, socials i polítiques.

Finalment, Aissa Santiso ofereix alternatives a pensar formes de relació digital més enllà de l’ús de plataformes o sistemes dependents de grans empreses tecnològiques. Per a això, explora diverses dinàmiques col·laboratives sorgides de comunitats NFT llatinoamericanes, i en destaca com la tecnologia blockchain ha facilitat noves formes de cooperació i governança. Ferramentes com els royalties, els splits, les carteres multifirmes o els DAOs han sigut clau per a implementar models horitzontals i transparents en la gestió d’actius digitals, oferint altres formes innovadores de governança, descentralitzant decisions, promovent pràctiques més inclusives i suggerint models alternatius d’interacció econòmica i social.

Aquests textos es completen amb el repàs a dos llibres en la secció Biblo: Atlas de IA. Poder, política y costes planetarios de la inteligencia artificial, de Kate Crawford, y Una rápida compañera. Arquitectura y trabajo en la Cuarta Era de la Máquina, de Víctor Muñoz Sanz, que amplien els temes abordats i analitzen, respectivament, l’impacte, tant material com social, que la intel·ligència artificial i l’automatització tenen sobre els éssers vius i els llocs que habitem.

En aquest número de kult-ur volem reflexionar sobre el profund impacte del capitalisme de plataformes i la digitalització en la nostra vida quotidiana, el territori i les dinàmiques socials. A través del seu enfocament, explorem des de la fisicalitat del núvol fins als desafiaments ètics de les tecnologies quotidianes, incloent-hi la reconfiguració urbana i les alternatives de governança descentralitzada. Aquesta edició busca no sols comprendre el present, sinó imaginar un futur més equitatiu, sostenible i humà.

Acompanya’ns en aquest recorregut per a repensar les nostres relacions amb la tecnologia, les persones i els entorns en què vivim.

 

Referències

Crary, Jonathan. 2015, 24/7. El capitalismo tardío y el fin del sueño. Ariel. Barcelona.

Srnicek, Nick. 2018. Capitalismo de plataformas. Caja Negra Editora. Buenos Aires.

Bratton, Benjamin H. 2015. The Stack. Massachusetts Institute of Technology. Cambridge.

Zuboff, Shoshana. 2019. The Age Of Surveillance Capitalism. Profile. Londres.

 

 

 

Infàncies en pandèmia i postpandèmia

Emma Gómez Nicolau (Universitat Jaume I)

Elisabet Marco Arocas (Universitat de València)

Les restriccions de mobilitat, el tancament d’equipaments educatius i la falta d’una mirada inclusiva de les poblacions en les mesures preses durant la crisi sanitària mundial derivada del COVID-19, van posar en relleu la situació de vulnerabilitat de les infàncies en els diferents contextos i regions, urbanes i rurals. Les condicions socioeconòmiques, culturals, educatives i d’accés a mitjans tecnològics en els diferents territoris van reforçar les bretxes de desigualtat. Per a fer front a això, també van emergir estratègies de resistència en els espais més travessats per la vulnerabilitat. Les infàncies van viure la transformació completa de la vida quotidiana a conseqüència de les mesures de control sanitari que es van implementar per a tota la població. Especialment, la interrupció dels processos educatius i les restriccions en l’accés i ús d’espais públics de joc, esport i oci van suposar una vulneració flagrant dels drets de les infàncies.

Les reflexions acadèmiques sobre l’impacte de la COVID-19 no es van fer esperar i, durant aquests anys, hem pogut llegir revisions i anàlisis crítiques que, des de diverses disciplines, han tractat d’abordar i donar llum a la forma en què l’episodi de la pandèmia va canviar, almenys de manera temporal, els modes de vida, les rutines, els espais i els temps, i les experiències de les infàncies i adolescències. Des de la sociologia de la infància i altres propostes teoricometodològiques de diverses disciplines que s’inscriuen en els anomenats «estudis de la infància», s’ha analitzat i reflexionat la forma en què les societats han donat respostes a les necessitats dels xiquets i les xiquetes en la pandèmia, sense ignorar el protagonisme de les infàncies i les adolescències per a afrontar les circumstàncies viscudes i posant el focus d’atenció en les seues pròpies experiències.

En el mateix 2020, la revista Sociedad e Infancias publicava el volum 4, «Las infancias en el foco de la investigación y vivencias infantiles de la pandemia», que arreplegava les primeres troballes i reflexions d’estudiosos i estudioses de la infància fonamentades en l’atenta escolta de les veus de xiquets, xiquetes i adolescents en les circumstàncies que estaven vivint. També des de l’àmbit de la sociologia de la infància, Iván Rodríguez (2020) analitzava l’escenari pandèmic i donava compte de com es convertia en caldo de cultiu per a noves formes de pràctiques i discursos adultistes que normalitzen i legitimen formes de discriminació de la població infantil. La investigació científica es va encarregar de donar compte dels impactes de la pandèmia en la salut i el benestar de les infàncies (Valero et al., 2020) especialment en les interseccions amb la diversitat (Lillo-Navarro et al., 2023) o la identitat (Platero i López, 2020). El qüestionament sobre la vulneració dels drets de les infàncies (Corona-Caraveo i Pérez, 2023; Espinosa, 2020) no va fer més que posar en el focus l’adultocentrisme de les polítiques públiques i l’escàs paper que, des de les administracions, se’ls dotava a les infàncies com a subjectes i ciutadania. No obstant això, la investigació realitzada des dels estudis de la infància ha destacat les capacitats de resistència de les infàncies i la seua capacitat creativa d’adaptar els espais a les seues necessitats (Freire-Pérez, 2021) que posen de manifest la necessitat d’incorporar-les de manera participada en el disseny dels espais públics. També les anàlisis van certificar la capacitat d’aprenentatge en models educatius i d’atenció descentralitzats marcats per la no-presencialitat que remarca la necessitat d’abordatges interdependents amb enfocaments comunitaris (Maestripieri i Gallego, 2022) en la pràctica educativa. Perquè, en definitiva, durant la pandèmia vam poder veure i experimentar com els modes de vida, treball i criança en el capitalisme tardà són altament incompatibles amb la vida.

En l’àmbit de la producció científica, a vegades sembla que la COVID-19 quede lluny i superada. Per contra, no podem deixar de parlar, investigar i analitzar els seus efectes. Alguns canvis globals provocats per la pandèmia al llarg d’aquests anys han adquirit caràcter estructural i altres podrien consolidar-se en un futur pròxim.

El número monogràfic de kult-ur  que presentem naix del desig d’aportar, de manera més assossegada, coneixement sobre la pandèmia i els seus impactes a través d’anàlisis situades sobre processos en els quals l’agència infantil compta. Els treballs que compilen aquest número se situen dins de l’etiqueta «estudis de la infància». Al llarg de les últimes dècades, diverses disciplines han desenvolupat formes per a abordar l’estudi de la infància que han donat lloc a aquest camp d’investigació internacional i interdisciplinari. Com sosté Gaitán (2019) en l’àmbit de les ciències socials, aquesta etiqueta no respon a una disciplina o subdisciplina, sinó més aviat s’aplica a una certa mena de propostes teoricometodològiques en l’estudi de la infància. Fent ús de la proposta de Martin Woodhead, resumeix tres trets clau que caracteritzen els estudis d’infància contemporanis: el primer es refereix a la infància i explica les diferents formes en les quals la infantesa es construeix socialment, la qual cosa afecta com s’estudia i teoritza; el segon al·ludeix als xiquets i xiquetes, i destaca el reconeixement de la seua condició de subjectes agents i el seu paper en la societat com a base per a la investigació, les polítiques i la pràctica professional; i el tercer es refereix a la relació entre la infància i l’adultesa, assumint que no es pot estudiar ni comprendre la infància sense atendre les relacions intergeneracionals, és a dir, com es construeix en relació amb altres grups (Gaitán, 2022).

«Àgora», la secció monogràfica, obri amb el treball de Maite Araya Barra, Alexander Salin Espinoza, Nicolás Acuña Contretas i Esperanza Cuadros Danyau titulat «Entre cuidados y resistencias: la escuela popular “El Sueño de Todos” y la construcción de espacios educativos en la zona sur de Santiago de Chile». En aquest article s’arreplega i analitza el procés de construcció comunitària d’un espai d’educació popular en un assentament informal construït durant la pandèmia de la COVID-19 i marcat per les lògiques d’exclusió urbanes. El centre de l’anàlisi radica en com les dinàmiques participatives comunitàries generen pràctiques d’atenció basades en la interdependència. El cas d’estudi que es presenta implica la presa de decisions comunitàries i participades al llarg del procés: des de la construcció física de l’escola fins al disseny dels continguts pedagògics i les activitats a desenvolupar. L’educació popular es concep com un espai d’atenció que promou el protagonisme de la comunitat i la seua capacitat de provisió d’atencions col·lectives. L’escoleta «El Sueño de Todos» constitueix una experiència de resistència i empoderament comunitari que emergeix des de les necessitats que imprimeix la pandèmia en termes de falta d’accés als recursos educatius formals. Malgrat les limitacions, construir una escola popular representa un projecte de futur en el qual es materialitza el somni col·lectiu de millors condicions de vida per a xiquets, xiquetes i joves. En aquest sentit, l’escola popular es posiciona entre l’atenció i la resistència, i ens convida a pensar en la responsabilitat com una lluita política des de la perspectiva comunitària.

Iván Rodríguez Pascual, Sara Luna Rivas Luna Rivas , Teresa González-Gómez i Mari Corominas Pérez plantegen en el seu treball «Una apocalipsis grande y de la buena: hacia un uso sociológico de la narración infantil en la investigación sobre los efectos de la pandemia» un procés d’investigació sobre narratives infantils a través de la tècnica de l’storytelling . El treball de camp per a generar les narratives infantils el constitueixen set tallers realitzats en diferents llocs de l’Estat espanyol amb xiquetes i xiquets d’entre 7 i 14 anys, amb un total de 56 participants. El procés d’investigació és un exemple de com la investigació sobre i amb les infàncies requereix metodologies i tècniques creades i adaptades per a la investigació d’aquestes. En l’anàlisi de les narratives s’identifica tant el sentit emocional de les històries generades pels xiquets i les xiquetes com l’agència infantil present en aquestes narratives. D’aquesta manera, els i les autores analitzen l’impacte de la pandèmia sobre la vida infantil i la seua representació des d’una perspectiva fenomenològica interpretativa.

Norma Baca Tavira i Sandra García Gutiérrez, en el seu estudi «Pandemia y postpandemia. Escuela y vida cotidiana de niñeces rurales en el centro de México», també s’endinsen en la tasca d’analitzar la vivència de la pandèmia per part d’infanteses en la ruralitat mexicana a través de tècniques narratives, en aquest cas, la conversa i la realització de dibuixos després de la lectura d’un conte. La ruralitat es conceptualitza des de la diversitat i la hibridació en una interconnexió amb les dinàmiques socioeconòmiques urbanes. En l’article es discuteixen aspectes relacionats amb les bretxes existents en la ruralitat i, específicament, abunden en la bretxa digital i com aquesta va afectar els processos d’escolarització de xiquets i xiquetes. De les anàlisis portades a terme destaca com les infàncies, en plasmar les diferències entre la vida pandèmica i postpandèmica, mostren a través de la seua subjectivitat l’agència infantil en els processos d’aprenentatge a través del joc en espais en els quals els límits entre la casa i la naturalesa són difusos.

Constança Pérez Ravanal i Carolina Aroca Toloza presenten un treball etnogràfic realitzat en una plaça pública a Santiago de Xile en «Habitar el espacio público: un derecho de las infancias». La pandèmia va evidenciar que l’accés als espais públics i d’oci per a les infàncies va quedar profundament desatès. En aquest context de reflexió sobre les infàncies i el dret a la ciutat, les autores van dur a terme un projecte de disseny d’una proposta lúdica participativa basada en l’agència relacional per a fomentar la recreació i experimentació de la primera infància en espais públics de la ciutat de Santiago de Xile. Des d’un enfocament qualitatiu, s’observen les interaccions entre les infàncies que s’acosten a utilitzar el parc, dotat d’objectes quotidians per a fomentar el joc simbòlic i relacional. Els resultats apunten que els xiquets i les xiquetes resignifiquen l’espai públic com a lloc de trobada i participació i hi posen de manifest la seua agència relacional.

En «Stoa» comptem amb l’anàlisi de Joan A. Traver Martí sobre el projecte educatiu de les escoles infantils municipals a Pamplona centrades en el concepte de presència. «Estar presente y dar presencia. El proyecto educativo de las escuelas infantiles municipales en Pamplona» descriu els elements centrals de la reflexió pedagògica en temps d’acceleració social. Davant d’això, la presència —ser present i donar presència— es concep com a fonamental per a sostindre pràctiques pedagògiques fonamentades en l’atenció i el reconeixement ple de l’altre o l’altra. Evitar l’imperatiu, atendre els moments com si foren escenes, viure un temps alentit i implicar la comunitat sota la lògica de la interdependència, són alguns dels aspectes més suggeridors per a repensar les pràctiques d’educació infantil sobre les quals es reflexiona en el text.

Per a tancar, de la mà de Lucas Sáez González, ens endinsem en la història del Teatro La Estrella dedicat quasi mig segle a la infància. «Teatro La Estrella, 45 años de historia» descriu l’exposició realitzada des de març a juny de 2024 en Centre del Carme Cultura Contemporània (CCCC) de la ciutat de València, que recorre la història de la família Fariza-Miralles i, amb ella, l’origen del Teatro La Estrella, una companyia valenciana referent en el món dels titelles. A partir de la biografia de Gabriel Fariza i Maite Miralles, els pallassos Bombalino i Cuchufleta, fundadors de la companyia i de la seua família, ens conta el naixement de la sala de teatre La Estrella coneguda com la Sala Cabanyal, construïda en 1995 i encara hui activa. Una sala que es va enfrontar amb les polítiques de renovació urbana impulsades pel govern municipal i autonòmic que pretenien l’ampliació d’una avinguda fins a la mar i que amenaçaven el barri del Cabanyal, i que suposava la destrucció de vivendes i, amb això, la seua desaparició. El text refereix la resistència i la lluita veïnal que va evitar la prolongació de l’avinguda, l’enderrocament de més vivendes i la salvació de la sala La Estrella. Actualment, la companyia disposa d’una altra sala, La Petxina, que va nàixer de la incertesa i el desconcert davant les polítiques de renovació urbana. Dues sales que encarnen en les seues propostes i en les seues pròpies dinàmiques una aposta política per la infància i el seu protagonisme. Dues sales que es van enfrontar amb la pandèmia COVID-19 i es van reinventar per a poder continuar existint per a i amb la infància.

En suma, els diferents articles que componen aquest volum tracten d’aportar el seu granet d’arena als aprenentatges i també a les innovacions socials que es van posar en marxa durant la pandèmia per a tractar de donar resposta a les noves exclusions i desigualtats generades per la gestió de la pandèmia en les xiquetes i els xiquets, les seues famílies i comunitats. Encara que els repunts per contagi de coronavirus ens serveixen de record del que va succeir durant els confinaments, els modes de vida accelerats, productivistes i extractivistes van tornar a instal·lar-se ràpidament en les «noves normalitats». És per això que reivindiquem mirar enrere i tornar a repensar sobre el que es va innovar i va crear en un moment d’efervescència col·lectiva com aquell en el qual, com expliquen Fattore i col·legues (2023), en les narratives infantils, a més de por compartida, també hi havia solidaritat, empatia i altruisme.

Referències

Corona-Caraveo, Yolanda, y Pérez y Zavala, Carlos. 2023. “Infancias invisibles: la vulnerabilidad de niñas, niños y adolescentes ante la pandemia de Covid-19”. TRAMAS. Subjetividad y Procesos Sociales, 33, no. 57: 323–350. Recuperado a partir de https://tramas.xoc.uam.mx/index.php/tramas/article/view/979

Espinosa, M. Ángeles. 2020. “Covid-19, Educación y Derechos de la Infancia en España”. Revista Internacional De Educación Para La Justicia Social 9, no. 3: 245–258. https://doi.org/10.15366/riejs2020.9.3.013

Fattore, Tobia, Drake, Gabrielle, Falloon, Jan. et al. Disruption, Slowness, and Collective Effervescence: Children’s Perspectives on COVID-19 Lockdowns. International Journal on Child Maltreatment 6, 393–413 (2023). https://doi.org/10.1007/s42448-022-00147-4

Freire-Pérez, Estella. 2021. “Infancia y Confinamiento. Prácticas Espaciales de Resistencia”. Arte, Individuo y Sociedad 33, no. 2: 553-570. https://doi.org/10.5209/aris.69024

Gaitán Muñoz Lourdes. 2022. “Debates y desafíos en la sociología de la infancia ante una nueva era”. Política y Sociedad 59, no. 3: e79783. https://doi.org/10.5209/poso.79783

Gaitán Muñoz, Lourdes. 2019. “Los estudios de infancia en España. Una introducción”. En Gálvez Muñoz, Lina  y Del Moral Espín, Lucia (dirs): Infancia y Bienestar, una apuesta política por las capacidades y los cuidados. Sevilla. Deculturas.

Lillo-Navarro Carmen, Robles-García Verónica, Quintela del Río Alejandro, Macías-Merlo Lourdes, Konings Marco, Monbaliu Elegast. 2023. “Impacto del periodo de confinamiento por la pandemia COVID-19 en España sobre la salud y la atención recibida por los niños, niñas y jóvenes con discapacidad originada en la infancia”. Fisioterapia 45, no. 2: 74-83.

Maestripieri, Lara y Gallego, Raquel 2022. El impacto de la pandemia COVID-19 en la sociedad en el sur de Europa: el caso de la innovación social en el cuidado de la primera infancia en Barcelona. Revista Española De Sociología 31, no. 4: a131. https://doi.org/10.22325/fes/res.2022.131

Platero Méndez, R. Lucas y López Sáez, Miguel Ángel. 2020. “Perder la propia identidad”. La adolescencia LGTBQA+ frente a la pandemia por COVID-19 y las medidas del estado de alarma en España. Sociedad e Infancias 4: 195-1

Rodríguez-Pascual, Iván. 2020. “¿De invisibilidad a estigmatización? Sociología del adultismo en tiempos de pandemia”. Linhas Críticas 26: e36364. https://doi.org/10.26512/lc.v26.2020.36364

Sociedad e Infancias. 2020. “Presentación. Llegó la pandemia y mandó parar….” Sociedad e Infancias 4: 1-3. https://doi.org/10.5209/soci.70365

Valero Alzaga, Erika, Martín Roncero, Unai y Domínguez-Rodríguez Antía. Grupo Confisalud. 2020. “Covid-19 y salud infantil: el confinamiento y su impacto según profesionales de la infancia”. Revista Española de Salud Pública 94: e202007064

Vegeu comentari en el document de l’editorial.

Alerta, sembla que está repetit

Las costas y riberas en tanto territorios adyacentes a grandes masas de agua, se conforman como espacios intersticiales donde se entretejen dinámicas sociales que articulan la vida cotidiana entre el agua y la tierra. Confluyen allí dinámicas vinculadas a procesos y transformaciones que permiten repensar las dicotomías como lo rural urbano. A su vez, las problemáticas en torno al acceso al agua y a la tierra forman parte de luchas históricas que ponen de manifiesto situaciones de desigualdad estructural en las que algunas poblaciones se encuentran.

Distintos antecedentes de investigación dan cuenta en las últimas décadas, como estas relaciones de poder se han complejizado. En este sentido, se puede identificar cómo se han ido generando marcas y orientaciones que a la hora de analizar o investigar poblaciones que habitan las costas y riberas son necesarias de ser tenidas en cuenta. El cambio climático, la crisis energética, el avance inmobiliario sobre costas y/o riberas, las concesiones público-privadas, los procesos de turistización de las ciudades y/o áreas rurales, ponen de manifiesto situaciones tensionales que viven en su vida cotidiana las poblaciones que habitan estos territorios.

Se trata de territorios en los que habitan sujetos sociales que producen, reproducen y resignifican en su vida cotidiana estos espacios. En consecuencia, recuperar las formas en que estos espacios sociales son vividos; las experiencias formativas intergeneracionales que suceden en acto en estos territorios; los vínculos que se tejen entre el estudio y el trabajo, así como también en las distintas actividades productivas que allí se realizan. Recuperar los conocimientos y prácticas que estos actores de las costas y riberas tienen, se vuelve indispensable para comprender de manera pro-funda cómo esas vidas sociales se entrelazan en y con estos espacios intersticiales de tierra y agua. Es así que se espera que puedan presentarse estudios que den cuenta de la complejidad de la vida social y cómo ésta es atravesada por transformaciones de orden estructural.

Des de fa aproximadament seixanta anys, la provisió d’aliments a les ciutats, la manera en què la ciutadania adquireix els aliments o la forma en què es produeixen han canviat a poc a poc fins a prendre una forma que pràcticament no té cap similitud amb la tradicional. La industrialització i, amb aquesta, el model econòmic denominat capitalista, han provocat un canvi socioeconòmic radical que no ha deixat cap espai ni concepte sense transformar.

L’urbanisme desmesurat de les ciutats en constant creixement ha engolit el sòl agrícola que les circumdava i que en suposava la font d’aliments. La producció agrícola i ramadera s’ha industrialitzat del tot. El món rural continua buidant-se sense fi. Això ha comportat, en conseqüència, un gran nombre d’efectes secundaris no desitjats, d’externalitats que tenen resultats negatius que són insostenibles per a les persones, la societat, el territori i el planeta: pèrdua de biodiversitat, contaminació mediambiental, crisi climàtica, malalties cròniques relacionades amb l’alimentació, acaparament corporatiu del sistema productiu, aliments ultraprocessats, obesitat, etc. La població ha esdevingut consumidora d’aliments, la indústria busca beneficis econòmics amplis sense limitar l’ús de recursos, i l’Administració afavoreix lleis i acords que ens aboquen a models extractius insostenibles i insalubres.

En aquest número de la revista kult-ur us convidem a la reflexió i a l’anàlisi de la situació actual de la ciutat i la relació d’aquesta amb el món rural, amb la finalitat de trobar un sistema alimentari que facilite la preservació de la biodiversitat i la producció d’aliments d’una manera sostenible, no contaminant; en el qual la població que produeix aliments i la que els consumeix s’organitzen des de la justícia, l’equitat, el dret i la sobirania. En definitiva, busquem propostes i idees que corregisquen les diverses disfuncions, insostenibles, que han sorgit en el desenvolupament industrial del sistema alimentari.

La ciutat és un contenidor de xarxes socials i una trama d’interessos que competeixen i cooperen i, en fer-ho, redefineixen contínuament els marcs, les identitats i fins els noms de la ciutat. Les ciutats es realitzen a si mateixes en tensió entre les regles del bon govern i les exigències de vida de la gent. La governança de la ciutat, l’ocupació del sòl i el disseny dels espais, determinen la qualitat de l’ecosistema resultant, la visibilitat de les persones, els col·lectius, les classes socials. La gestió simbòlica de la ciutat, l’administració del seu patrimoni, la disposició de les seues infraestructures culturals, obrin o tanquen el camp per a l’activisme cultural dels seus habitants, per a la circulació i el contagi cultural, per a la inclusió o la segregació de les diversitats. La pràctica comunicativa dels poders urbans determina com es comuniquen els ciutadans i com es difonen els béns i valors que la ciutat genera. Finalment, l’administració de les persones, les polítiques socials de l’urbs determinen la dinàmica de les inevitables tensions socials, l’esdevenir dels moviments de protesta o resistència ciutadana enfront dels designis del poder econòmic, que voldria emancipar-se de la ciutat i els seus habitants.
En tots aqueixos sentits, la ciutat és un entramat de comunicacions, un guirigall de discursos que versen sobre el que es vol fer de la ciutat i el que la ciutat decideix ser sense preguntar a ningú.
Si només es lligen els textos normatius, les ordres i plans executius, si no s’interpreta el subtext del que les persones fan, l’esmena que la gent infringeix amb els seus peus al pgu, l’ús i abús que el veïnat fa de la norma, pro domo sua, no s’entendrà la ciutat, d’on ve ni a on va.

 

Coord. Pepe Reig-Cruañes (jose.reig@uclm.es, Universidad de Castilla La Mancha) i Fran Sanz-Sánchez (OCOVAL, Oficina de Coordinación de las Obras de Valencia, Ayuntamiento de Valencia, sanzfra@gmail.com)

La pandèmia de COVID-19, a més dels seus efectes sanitaris, està tenint un fort impacte socioeconòmic, i es preveu que la crisi en curs siga especialment dura. El turisme és una de les activitats que més s’ha vist afectada, a diferència del que va ocórrer durant la crisi financera global iniciada en 2008, en la qual va tindre un paper destacat en la reactivació económica i creació d’ocupació. La paralització pràcticament total de les activitats turístiques durant diverses setmanes, i la seua lenta i incerta recuperació, que a més depèn de l’evolució de la pandèmia en altres parts del món, auguren greus dificultats per a aquelles economies amb major pes i dependència del turisme. Aquesta situació ha posat en evidència la vulnerabilitat en què es troben territoris i, especialment, determinats espais urbans, que en els últims temps havien viscut un intens procés de turistificació.

Aquest escenari de crisi, amb greus implicacions per a la vida de moltíssimes persones, ha obert un intens debat intel·lectual sobre com es pot intervindre davant aquesta situació, polaritzada entre els qui demanen suports públics per a poder reactivar l’economia turística amb urgència i els qui aposten per la necessitat d’un replantejament en el seu funcionament, i més encara els qui exigeixen adoptar mesures de decreixement i apostar per processos de transició socioecològica. En aquest debat no tots els contextos són iguals, i fan necessàries anàlisis més detallades i complexes. Al seu torn, davant la paralització de l’activitat turística internacional i la seua reactivació incerta i insegura, s’ha accentuat l’interès pel turisme intern i, especialment, per formes diverses de turismes de proximitat, que podrien contribuir a una certa dinamització del sector, quan tradicionalment han tingut un paper de menor rellevància en les polítiques públiques.

La relació urbà rural és una relació històricament desigual. Malgrat l’esforç realitzat en el desenvolupament rural i de la millora creixent de les condicions de vida, als pobles la bretxa rural continua i és perfectament visible des de la condició de ciutadania. El despoblament no és sinó un símptoma de la falta de cohesió territorial i de desigualtat cívica. A vegades, xicotetes diferències són capaces de generar grans distàncies.

Aquest debat es fa especialment palès durant el segle XXI, en el qual la cascada de crisis —gran recessió global de 2009— i l’emergència sanitària —pandèmia mundial 2019— afecten de manera constant les nostres societats i contribueixen com a tals a ser un factor definitori de la ruralitat actual i del caràcter endèmic que adquireix la bretxa urbà-rural.

Més enllà d'un simple edifici que permet allotjar a una o més persones, l'habitatge és una propietat complexa i multifacética que inclou una varietat de mitjans i propòsits. L'habitatge proporciona orgull, una base per a la família, una identitat cultural i col·lectiva, una xarxa, suport social i seguretat per a les persones que viuen allí. També és una base per la qual els membres d'un col·lectiu estan arrelats en un territori i una comunitat, però també els permet protegir-se de la comunitat i el territori. Cada vegada més, diversos fenòmens afebleixen aquesta relació amb l'habitatge i els espais. La reubicació forçosa dels inquilins per a permetre als desenvolupadors transformar l'entorn construït, els creixents problemes de sanejament dels habitatges que contribueixen a l'exclusió social, l'augment creixent de la renda en absència de maneres adequades de regulació, i la discriminació que limita l'accés a l'habitatge per a certes categories d'individus són només alguns exemples. Les persones que pateixen aquests fenòmens, també els inquilins, enfronten processos de pèrdua dels seus espais de vida i veïnats. Les desigualtats que estan incrustades en aquests fenòmens tenen múltiples dimensions que poden interactuar entre si, ja siguen polítiques, espacials, econòmiques o fins i tot ambientals, i tenen impactes a nivell individual, familiar, social i territorial. Per tant, l'estudi de les desigualtats en l'habitatge és un punt d'entrada sociològic rellevant per a comprendre què caracteritza les experiències socials contemporànies, especialment les urbanes, però també la qüestió social, és a dir, com s’implementen relacions socials desiguals.

Renaud Goyer & Jean-Vincent Bergeron-Gaudin, coord. Àgora

Una definició fonamental que ha influït en gran part de la nostra organització mundial actual és la de ciutat. Certes definicions de ciutat, estretament relacionades amb l’ús de la terra i la propietat, hi ha sobre la base de l’organització moderna de les societats, les economies i la política del món. Amb això també va sorgir una «bretxa cultural» entre les ciutats i el camp, inclosa una bretxa de desenvolupament que sovint dóna suport al manteniment de camins de desenvolupament asimètrics i interaccions socio-ecològiques. Les concepcions formals, informals, governades, desitjades i imaginades de ciutat contribueixen a aquest procés. A mesura que la població humana global es torna cada vegada més urbanitzada; a mesura que les ciutats es tornen centrals per regular les interaccions socio-ecològiques; a mesura que els límits, les funcions i les definicions de les ciutats es tornen més borroses, és oportú renovar la comprensió del que és ciutat.

Andrea Yuri Flores Urushima & Benoit Jacquet, coord. Àgora

En un moment en què les ciutats s'enfronten a desafiaments sense precedents, on la vida urbana és cada vegada més diversa i complexa, el paradigma de la ciutat educadora ens presenta un marc conceptual, inspirat en els 20 principis de la Carta de Ciutats Educadores, amb eines perquè els governs locals construïsquen formes de convivència, trobada i sostenibilitat.

Per descomptat, per a aconseguir aquest objectiu, tot i que partint de principis comuns, s'utilitzen diferents estratègies i accions en relació amb diferents contextos sociopolítics.

Per això, en aquest número de kult-ur, comptem amb participacions procedents del Japó, Brasil, Espanya, Mèxic i Portugal.

Hem buscat col·laboracions que equiparen la pertinència actual del concepte, reconciliant-les amb les experiències pràctiques de les accions que consustancien el concepte de Ciutat educadora.

Paulo Louro, coord. Àgora

El present monogràfic es proposa discutir sobre les reconfiguracions materials, polítiques, socials, culturals i simbòliques dels espais rurals actuals, en el marc de les tendències homogeneïtzants del capital i les polítiques neoliberals.

La nostra intenció ha sigut convocar investigadors de diferents disciplines des de les quals es discuteixen les visions que dicotomitzen la vida social dels camps, la cosifiquen i esencialitzen i mostren, en canvi, les múltiples relacions socials que lliguen camp i ciutat.

Reprenem en aquest sentit la pregunta que en els nostres anys inicials de formació realitzaven l’antropòleg argentí Hugo Ratier i la nostra mestra Maria Rosa Neufeld, quan ens plantejaven que camp i ciutat no constitueixen entitats clarament delimitades, contraposades i excloents i ens convidaven a indagar sobre quant del que és urbà està present en la vida rural i viceversa. «Quantes ruralitats coneixen?». Insistien: «El rural ha de ser explicat». Ens interpel·laven perquè advertirem que es tracta de realitats històriques canviants, tant en si mateixes com en les seves interrelacions. Poden semblar òbvies aquestes afirmacions però recollim aquesta apel·lació a explicar sempre social i històricament la manera en què es configuren complexament les vides rurals i no considerar el que hi trobem com a simples rèmores o anticipacions del futur.
Els treballs que aquí es reuneixen, permeten, justament, discutir amb visions ahistòriques i esencialitzadores, i mostren la complexitat de processos que poc tenen a veure amb versions que encara es multipliquen. Ens referim d’una banda a aquelles carregades de cert fatalisme demogràfic, social i cultural, que assumeix la desaparició dels poblats rurals com a part d’un inevitable desenvolupament evolucionista, sense qüestionar el perquè i que ignoren els moviments existents, les formes de producció materials i simbòliques que es redefineixen, les resistències, reapropiacions i reconfiguració identitària de la gent del camp. Els treballs que presentem també discuteixen amb les visions romàntiques i esperançadores que proposen la volta al camp, a la natura, a una vida benigna, reparadora, que invisibilitza les relacions de poder i l’explotació dels treballadors rurals (amb o sense terra), que semblen diluir-se en el paisatge.

Elisa Cragnolino, coord. Àgora

Els quatre articles arreplegats en la secció Àgora d'aquest número responen a la cridada realitzada entorn de la compilació de (parafrasejant el CfP original) investigacions que posen la mirada en com els joves experimenten i actuen sobre els espais urbans en els quals viuen, recreant-los i construint les ciutats contemporànies. A més, en aquesta cridada es va fer èmfasi especial en treballs que partiren de l'ús de metodologies participatives i noves formes de documentar i realitzar recerca amb/sobre joves i adolescents en la ciutat. Des de la nostra perspectiva, una invitació a enviar contribucions des d'aquestes coordenades també afavoriria la visibilització de recerques que feren ús de metodologies visuals, multimodals i sensorials i/o l'ús de recursos digitals, així com treballs de tall qualitatiu i/o etnogràfic. Més àmpliament, la cridada perseguia compartir investigacions que posen en el centre de l'anàlisi les experiències i veus d'adolescents i joves en contextos urbans.

Finalment, malgrat les pressions a les quals està sotmesa la comunitat acadèmica actual per a canalitzar els seus treballs cap a publicacions «amb impacte», moltes vegades d'accés restringit i en mans de conglomerats editorials multinacionals, la nostra esperança era compilar articles que reflectiren una diversitat de condicionants socials, econòmics, culturals i institucionals; prestant especial atenció a la diversitat geogràfica i disciplinar que poguera quedar representada en el conjunt de propostes. 

 

David Poveda y Ligia Ferro, coord. Àgora

El dret a la ciutat es basa en els processos de participació i inclusió social com a motor de canvi, en l'accés a la ciutat com a dret col·lectiu. És sobre aquests postulats on kult-ur s'ha proposat incidir en aquesta ocasió per recollir mirades i actituds que contribueixen a aquesta construcció col·lectiva del dret a la ciutat per a tothom sense excepció.

Natalia García Fernández, coord. Àgora

Espai públic com a espai polític de la representació social; espai de propietat pública sense restriccions per al seu ús, accés i gaudi; espai sinònim d'espai lliure; espai estructurant de la ciutat i suport de la vida quotidiana; espai de la memòria i la construcció literària... La construcció de l'espai públic ja siga físic-espacial, com social, cultural, literari o polític es troba arrelada en les particularitats i singularitats de cada cultura en cada geografia. I fins i tot en plena globalització, l'espai públic, aparentment igual, presenta particularitats i singularitats.

Zaida Muxí, coord. Àgora

La ciutat esdevé un complex cultural on es conjuguen sabers i experiències representats als seus carrers i places, però també a les seues dinàmiques, tradicions i narratives. Aplicar una mirada educativa cap a la ciutat implica repensar els imaginaris en torn als quals ens anem construint com a subjectes, i a partir dels quals articulem les nostres vides en societat. En aquest sentit aspectes com l’experiència, la quotidianitat o la participació van a marcar l’anàlisi dels processos educatius que en ella es produeixen.

Analitzar la relació entre educació i ciutat esdevé una formulació genèrica que engloba moltes altres concrecions com ara: barri i escola, carrers i ciutadania, festa i participació, discurs i transformació, entre altres, les quals es deriven de les realitats i problemàtiques concretes que es viuen i sobre les que s’actua. Aquestes respostes també s’articulen en torn a un discurs pedagògic que podem identificar a les seues dinàmiques, projectes i formes de relació. Les aportacions al monogràfic profunditzen en aquesta mirada educativa als processos de subjectivació i construcció col·lectiva que venen desenvolupant-se a les nostres ciutats.  

Mar Estrela Cerveró, Coord. Àgora

La ciutat ha sigut marc i focus d’experimentació constant per a les arts contemporànies. Des d’inicis del segle xx distints corrents artístics han apostat per experimentar vincles entre art i vida, tendències que han anat augmentant exponencialment des dels anys seixanta fins a l’actualitat. Aquestes pràctiques han qüestionat i ampliat els límits de les arts tradicionals, mesclant-se amb altres disciplines i integrant-se en la vida quotidiana; s’han convertit així en un potent camp d’experimentació sociocultural i polític. L’experimentació de diverses formes de participació i de col·laboració han sigut instruments clau d’aquestes pràctiques artístiques per a qüestionar i transformar els contexts socioculturals. L’auge d’aquestes pràctiques col·lectives ha anat acompanyat d’un creixent interès per la reflexió sobre les metodologies i els processos col·laboratius i de participació. Tots aquests processos han contribuït a qüestionar aspectes essencials del sistema artístic, com ara el valor de l’autoria, el paper de l’espectador, els modes de producció i de gestió, o la concepció de la idea de representació, entre altres. Aquests temes, que poden tenir el seu reflex en altres àmbits, s’han abordat des de les arts d’una forma possiblement més lliure i experimental que la permesa en altres contexts. Amb l’experimentació de pràctiques participatives, entre el lúdic i el compromís, l’art ha anticipat i visibilitzat a manera de laboratori, conflictes, debats i transformacions socials de gran rerefons per al present. En l’actual context neoliberal, postfordista i globalitzador, aquest potencial crític de les arts col·laboratives i participatives està començant a patir un procés de domesticació i desactivació, que pot ser simptomàtic d’altres àmbits. Alguns factors han contribuït a aquesta situació, entre aquests: el conflictiu diàleg entre allò instituent i la institució, que constantment intenta apropiar-se de les pràctiques emergents; així com la pròpia inèrcia que genera la visibilitat massiva de certes pràctiques, convertint en moda superficial allò que es popularitza. Atesos tots aquests factors, es planteja la necessitat de repensar des de distints enfocaments artístics, de forma reflexiva i crítica, el significat i valor que té avui la participació i la col·laboració en el context urbà.

Teresa Marín, coordinadora de la secció Àgora

kult-ur, una revista dedicada a reflexionar sobre la cultura de la ciutat, aborda en aquest volum la relació entre memòria, política i ciutadania considerant que les polítiques anamnètiques s'exerceixen en la coexistència a la ciutat. És a dir, les polítiques de la memòria s'emplacen originàriament en l'existència conciutadana, que es diferencia de la manera imperial d'exercir el domini polític. La memòria s'exerceix en aquest emplaçament ciutadà fonamental que és la ciutat, i per això Hannah Arendt defineix a la polis com «una mena de record organitzat» (2003: 220). La memòria, en ser fugaç i passatgera, necessita d'espais institucionals consolidats perquè duri més enllà de l'acte de la seva execució, i en aquest espai estable els actors polítics que l'exerceixen poden ser vistos i escoltats en públic. Però també fer memòria implica abordar el passat des de «l'instant d'un perill» (Benjamin, 2008: 307), revelant les seves zones fosques i lluitant contra els que volen imposar que els morts, morts estan (Reyes Mate, 2009: 115). [...]
Els diferents treballs que integren aquest volum busquen entaular noves discussions sobre la relació entre memòria, política i ciutadania. En concret, aborda les tensions que es produeixen entre els processos d'institucionalització i les polèmiques en la construcció de la memòria a l'Argentina i Espanya. [...]

Guillermo Pereyra, Cood. Àgora

En la secció Àgora del número 3 de kult-ur (vol. 2), titulat Emancipació, autogestió i canvi, presentem un conjunt d’articles que conflueixen en la necessitat de recuperar la sobirania des de diferents perspectives. Aquest tercer monogràfIc ens convida a repensar criticament la importància de conceptes com ara emancipació, espai públic, autogestió i participació, entre d’altres, com a premissa bàsica perquè aquesta recuperació siga  factible. I, sobretot, que siguen una eina que ens ajude a argumentar la necessitat de tornar al punt de partida i participar, així, activament en la construcció dels espais on vivim. 

Aniol Pros, Coord. Àgora

A banda de les seccions Extramurs —articles científics de temàtica different a la de la secció  monogràfica— i Biblos —ressenyes bibliogràfiques— que articulen els nostres números habitualment, encetem una nova secció, Stoa, que contindrà entrevistes, reportatges i cròniques d’actualitat relacionades amb la temàtica de la revista.

La recuperació dels moviments autònoms de ciutadanes i ciutadans preocupats pel deteriorament brutal de les condicions generals de vida de la població i del desmantellament de les depauperades estructures de protecció social constitueix un punt i seguit als temes del monogràfic abordat en el primer número.

Esther Vivas, Coord. Àgora

En moments com els actuals de descrèdit general de la política, com a resultat de la desqualificació dels principals actors polítics i els seus actes de poder —que obren les portes a la irrupció de les polítiques feixistes—, es fan necessàries reflexions per refonamentar les formes de tractament de la cosa pública. Urgeixen polítiques radicalment diferents de la fraudulenta claudicació davant els interessos econòmics. Les formes que la governança de la ciutat podria adoptar en les actuals circumstàncies constitueixen un impuls per a l'entrada en escena de kultur.

Jordi Pascual, Coord. Àgora