La pandèmia de COVID-19, a més dels seus efectes sanitaris, està tenint un fort impacte socioeconòmic, i es preveu que la crisi en curs siga especialment dura. El turisme és una de les activitats que més s’ha vist afectada, a diferència del que va ocórrer durant la crisi financera global iniciada en 2008, en la qual va tindre un paper destacat en la reactivació económica i creació d’ocupació. La paralització pràcticament total de les activitats turístiques durant diverses setmanes, i la seua lenta i incerta recuperació, que a més depèn de l’evolució de la pandèmia en altres parts del món, auguren greus dificultats per a aquelles economies amb major pes i dependència del turisme. Aquesta situació ha posat en evidència la vulnerabilitat en què es troben territoris i, especialment, determinats espais urbans, que en els últims temps havien viscut un intens procés de turistificació.

Aquest escenari de crisi, amb greus implicacions per a la vida de moltíssimes persones, ha obert un intens debat intel·lectual sobre com es pot intervindre davant aquesta situació, polaritzada entre els qui demanen suports públics per a poder reactivar l’economia turística amb urgència i els qui aposten per la necessitat d’un replantejament en el seu funcionament, i més encara els qui exigeixen adoptar mesures de decreixement i apostar per processos de transició socioecològica. En aquest debat no tots els contextos són iguals, i fan necessàries anàlisis més detallades i complexes. Al seu torn, davant la paralització de l’activitat turística internacional i la seua reactivació incerta i insegura, s’ha accentuat l’interès pel turisme intern i, especialment, per formes diverses de turismes de proximitat, que podrien contribuir a una certa dinamització del sector, quan tradicionalment han tingut un paper de menor rellevància en les polítiques públiques.