Posmemòria i autoficció al documental espanyol actual sobre la Guerra Civil i el franquisme

Resum

En els darrers anys el documental espanyol relacionat amb la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista ha experimentat un auge constatable. Al mateix temps que creixia l'interès pel passat, es podia veure, en paraules d'Enzo Traverso, com el «jo» irrompia a l'escriptura de la història. Aquestes noves pràctiques discursives, descrites per alguns autors com a híbrids entre ficció i història, han estat adoptades també per alguns documentalistes espanyols pertanyents, majoritàriament, a l'anomenada «generació de la postmemòria». L'objectiu del present article és analitzar aquesta tendència des d'una perspectiva teòrica alhora que se centra l'atenció en tres pel·lícules documentals especialment rellevants: El meu oncle Ramón (Ignacio Lasierra, 2015), Cançó a una dama a l'ombra (Carolina Astudillo Muñoz, 2021 ) i Apunts per a una herència (Federico Robles, 2018). A partir d'aquí s'analitzarà l'ús que aquests productes fan d'aquest «jo» introduït i conceptualitzat com a element problemàtic dins l'escriptura de la història, i que origina des de productes avantguardistes i emparentats amb el cinema familiar i de metratge trobat cas de la pel·lícula d'Astudillo, fins i tot més propers a les estratègies de l'autoficció, com és el cas de l'obra de Federico Robles.