paràmetres de la variació dels ecos paròdics verbals parcialitat, modificació i complexitat
##plugins.themes.bootstrap3.article.main##
Resum
Aquest article contrasta ecos irònics i paròdics. Un eco transmet la dissociació del parlant respecte a la seva font. En la ironia, els ecos transmeten crítiques basades en el contingut, mentre que els ecos paròdics s'utilitzen per aconseguir efectes còmics basats en la forma. La menció ecoica no és necessàriament una repetició exacta. La variació ecoica depèn dels graus de parcialitat, modificació i complexitat de l’eco respecte al seu objecte. En la ironia, la parcialitat compleix amb una funció focal, que es pot complementar amb estratègies de modificació i complexitat, mentre que els ecos complets s'utilitzen quan cal una atenció focal en específic o quan les estratègies d'inexactitud i complexitat basten per ressaltar elements particularment significatius de l'enunciat. La paròdia generalment es basa en ecos parcials, ja que tria els aspectes de la seua font on la imitació pot crear un efecte còmic utilitzant la inexactitud i la complexitat per qüestions d' èmfasi. La ironia i la paròdia tenen en comú tres estratègies de complexitat: composició, acumulació i concatenació. La primera consisteix en la combinació de dos ecos relacionables en un sol acte comunicatiu i l' acumulació en la seqüenciació d'elements formals o de significat en alternança. Finalment, una cadena ecoica consisteix a fer menció ecoica d'un eco anterior per tal d' anul·lar les implicacions de significat d' aquest.
Descàrregues
##plugins.themes.bootstrap3.article.details##

Aquesta obra està sota una llicència internacional Creative Commons Reconeixement-CompartirIgual 4.0.
S'utilitza una llicència de drets d'autor CREATIVE COMMONS d'accés obert. Aquells autors les obres dels quals siguin publicades per aquesta revista, accepten els termes següents:
- a. Els autors conservaran els seus drets d'autor i garantiran a la revista el dret a publicar primer la seva obra, que estarà simultàniament subjecta a la Llicència de Reconeixement Creative Commons CC BY SA que permet a tercers compartir l'obra sempre que s'indiqui el seu autor i la seva primera publicació.
- b. Els autors podran adoptar altres contractes de llicència no exclusius per a la distribució de la versió publicada de l'obra (per exemple, dipositar-la en un arxiu telemàtic institucional o publicar-la en un volum monogràfic) sempre que s'indiqui la publicació inicial en aquesta revista.
- Els autors poden -i es recomana- difondre la seva obra a través d'Internet (per exemple, en arxius telemàtics institucionals o a la seva pàgina web) abans i durant el procés de presentació, la qual cosa pot produir intercanvis interessants i augmentar les citacions de l'obra publicada.
Referències
Al-Sarhed, Sharefa (2017). A look into mock epic poetry: The rape of the lock by Alexander Pope. International journal of social science and humanities research, 5(2), 43–54.
Attardo, Salvatore (2000). Irony markers and functions: Towards a goal-oriented theory of irony and its processing. Rask. International Journal of Language and Communication, 12(1), 3–20.
Bakhtin, Mikhail (1981). The dialogic imagination. University of Texas Press.
Barnden, John (2020). Uniting irony, hyperbole and metaphor in an affect-centred, pretence-based framework. In A. Athanasiadou & H. L. Colston (Eds), The diversity of irony (pp. 15–65). De Gruyter Mouton.
Beidler, Gretchen (1992). Huck Finn as tourist: Mark Twain's parody travelogue. Studies in American Fiction, 20(2), 155–167.
Booth, Wayne (1974). Rhetoric of irony. University of Chicago Press.
Boxman-Shabtai, Lillian (2018). Reframing the popular: A new approach to parody. Poetics, 67, 1–12.
Clark, Herbert & Gerrig, Richard (1984). On the pretense theory of irony. Journal of Experimental Psychology, 1, 121–126.
Cuddon, John Anthony (1998). Dictionary of literary terms & literary theory. Penguin Books.
Dentith, Simon (2000). Parody. Routledge.
Dupriez. Bernard (1991). A dictionary of literary devices. Harvester Wheatsheaf.
Fishelov, David (2002). Parody, satire, and sympathy in Don Quixote and Gulliver’s Travels. Connotations, 12(2-3), 126–138.
Galera, Alicia (2020). The role of echoing in meaning construction and interpretation. A cognitive-linguistic perspective. Review of Cognitive Linguistics, 18(1), 19–41.
Herischian, Nazila (2012). Jean Rhys’s Wide Sargasso Sea as a Hypertext of Charlotte Bronte’s Jane Eyre: A Postmodern Perspective. International Journal of Applied Linguistics & English Literature, 1(6), 72–82.
Hutcheon, Linda (2000). A theory of parody. The teachings of twentieth-century art forms. University of Illinois Press.
Lozano, Inés (2023). A multidimensional approach to echoing. Categories, uses, and types. Review of Cognitive Linguistics, 21(1), 210–228.
Lund, Roger (1988). Parody in Gulliver’s Travels. In E. J. Rielly (Ed), Approaches to teaching Swift’s Gulliver’s Travels (pp. 81–88). Modern Language Association.
Nafi, Jamal & Daghamin, Rashed (2019). Twain’s handling of humor and satire in his novel the adventures of Huckleberry Finn. European journal of English language and literature studies, 7(4), 33–47.
Peña, Sandra., & Ruiz de Mendoza, Francisco (2017). Construing and constructing hyperbole. In A. Athanasiadou (Ed), Studies in figurative thought and language (pp. 41–73). John Benjamins.
Quine, William Van Orman (1979). Mathematical logic. Harvard University Press.
Pollard, Arthur (1973). Satire. Methuen.
Rossen-Knill, Deborah & Henry, Richard (1997). The pragmatics of verbal parody. Journal of Pragmatics, 27, 719–752.
Ruiz de Mendoza, Francisco (2014). Mapping concepts. Understanding figurative thought from a cognitive-linguistic perspective. Spanish Journal of Applied Linguistics, 27(1), 187–207.
Ruiz de Mendoza, Francisco (2017). Cognitive modeling and irony. In A. Athanasiadou, & H. Colston (Eds), Irony in language use and communication (pp. 179–200). John Benjamins. https://benjamins.com/catalog/ftl.1
Ruiz de Mendoza, Francisco & Barreras, María Asunción (2022). Linguistic and metalinguistic resemblance. In A. Bagasheva, B. Hristov & N. Tincheva (Eds), Figurativity in life and science (pp. 15–41). John Benjamins.
Ruiz de Mendoza, Francisco & Lozano, Inés (2019). A Cognitive-Linguistic approach to complexity in irony: Dissecting the ironic echo. Metaphor and Symbol, 34(2), 127–138.
Ruiz de Mendoza, Francisco & Lozano, Inés (2021). On verbal and situational irony: Towards a unified approach. In A. Soares da Silva (Ed), Figurative language: Intersubjectivity and usage (pp. 213-240). John Benjamins.
Santamaría, Marco Antonio (2015). The parody of the Katabasis-motif in Aristophanes’ Frogs. Les Études classiques 83, 117–136.
Sperber, Dan & Wilson, Deirdre (1981). Irony and the use-mention distinction. In P. Cole (Ed), Radical pragmatics (pp. 295–318). Academic Press.
Wilson, Deirdre (2006). The pragmatics of verbal irony: Echo or pretence? Lingua, 116, 1722–1743.
Wilson, Deirdre (2013). Irony comprehension: A developmental perspective. Journal of Pragmatics, 59, 40–56.
Wittkowsky, George (1943). Swift's Modest Proposal: The Biography of an early Georgian pamphlet. Journal of the History of Ideas, 4(1), 75–104.