Enric Marco: els avatars de l'impostor que va retratar Javier Cercas
##plugins.themes.bootstrap3.article.sidebar##
##plugins.themes.bootstrap3.article.main##
Resum
Enric Marco va protagonitzar múltiples titulars quan es va revelar que la seva història com a supervivent dels camps de concentració nazis era una mentida mantinguda sostinguda en el temps durant dècades. Condecorat, reconegut, respectat i fins i tot idolatrat: Marco havia aconseguit un èxit social i una popularitat indiscutible amb el seu discurs com a víctima, que s'ensorra després de conèixer-se la realitat. Com a personatge camaleònic que va aconseguir ser un altre, Enric Marco ha generat interès i fascinació a la societat: ens centrem aquí en la concepció del Marc ficcionalitzat, ja no per si mateix, sinó pels altres. Per això, presentem la visió d'Enric Marco que es construeix a partir del llibre El impostor, publicat per Javier Cercas el 2014, i l'aparició d'un perfil a la xarxa social Twitter que va tenir el seu període de més activitat entre el 2013 i el 2014. arribar a aquest enfocament, al llarg de les pàgines següents presentem una panoràmica de casos afins per entendre la tipologia camaleònica en la ficció i en la realitat; entre els casos reals, a més, es dedica una atenció especial a exemples vinculats amb Espanya. Amb això, abordem l'Enric Marco des d'una taxonomia identitària múltiple: l'Enric autèntic, l'impostor, l'impostat i el retratat.
Descàrregues
##plugins.themes.bootstrap3.article.details##
S'utilitza una llicència de drets d'autor CREATIVE COMMONS d'accés obert. Aquells autors les obres dels quals siguin publicades per aquesta revista, accepten els termes següents:
- a. Els autors conservaran els seus drets d'autor i garantiran a la revista el dret a publicar primer la seva obra, que estarà simultàniament subjecta a la Llicència de Reconeixement Creative Commons CC BY SA que permet a tercers compartir l'obra sempre que s'indiqui el seu autor i la seva primera publicació.
- b. Els autors podran adoptar altres contractes de llicència no exclusius per a la distribució de la versió publicada de l'obra (per exemple, dipositar-la en un arxiu telemàtic institucional o publicar-la en un volum monogràfic) sempre que s'indiqui la publicació inicial en aquesta revista.
- Els autors poden -i es recomana- difondre la seva obra a través d'Internet (per exemple, en arxius telemàtics institucionals o a la seva pàgina web) abans i durant el procés de presentació, la qual cosa pot produir intercanvis interessants i augmentar les citacions de l'obra publicada.
##plugins.generic.funding.fundingData##
-
Ministerio de Ciencia e Innovación
##plugins.generic.funding.funderGrants## PID2019-104957GA-I00 -
Ministerio de Ciencia e Innovación
##plugins.generic.funding.funderGrants## PID2019-104215GB-I00
Referències
Boadella, Albert. 2007. Daaalí. Alicante: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. https://www.cervantesvirtual.com/nd/ark:/59851/bmcgb206/.
Cabrera, Yoandy. 2016. «Enric Marco como Edipo hispano: Mito, héroe y sociedad española de cambio de siglo (XX-XXI)». Congreso Internacional sobre Nuevas Tendencias en Humanidades. https://conferences.eagora.org/index.php/humanidades/2016/paper/view/78.
Carrère, Emmanuel. 2000. L'adversaire. París: P.O.L.
Cercas, Javier. 2014. El impostor. Barcelona: Penguin Random House. Edición Kindle.
Cid, Rafael. 2022. «Enric Marco: In Memorian». Kaos en la red. https://kaosenlared.net/enric-marco-in-memoriam/.
Cortés, Eduard (dir.). 2002. La vida de nadie. Madrid: Warner Sogefilms.
Díaz, Joaquín (comp.). 1972. Canciones infantiles del cancionero tradicional. Madrid: Movieplay.
EFE. 2005. «El presidente de los deportados españoles en Mauthausen confirma que nunca fue preso de los nazis». 20 Minutos. https://www.20minutos.es/noticia/22947/0/Mauthausen/deportados/espanoles/.
El Mundo. 2005. «Enric Marco reconoce que fingió ser preso de los nazis para “difundir mejor el sufrimiento de las víctimas”». El Mundo. https://www.elmundo.es/elmundo/2005/05/11/sociedad/1115808137.html.
El País. 2011. «Soy un embustero, pero no un falsario». El País. https://elpais.com/diario/2011/06/26/domingo/1309060356_850215.html.
Escandell Montiel, Daniel. 2014. Escrituras para el siglo XXI. Literatura y blogosfera. Madrid-Fráncfort: Iberoamericana-Vervuert.
Escandell Montiel, Daniel. 2015. «Narrativizaciones del yo: los impostores y la construcción del personaje-yo deseado en la sociedad digital». Tempo e Argumento, 7 (15): 71–102.
Escandell Montiel, Daniel. 2016. Mi avatar no me comprende. Cartografía de la suplantación y el simulacro. Salamanca: Delirio.
Fillol, Santiago y Lucas Vermal (dirs.). 2009. Ich bin Enric Marco. Madrid: Intermedio-Corte y Confección de películas.
Fisher, Robin Gaby y Angelo J. Guglielmo. 2012. The Woman Who Wasn't There: The True Story of an Incredible Deception. Nueva York: Touchstone.
Garcia, Nicole (dir.) 2002. L'adversaire. París: Les Films Alain Sarde.
Guglielmo, Angelo J. (dir.). 2009. La mujer que nunca estuvo allí. Madrid: National Geographic.
Harris, Tomas. 2000. Garbo: Agente doble. Madrid: Martínez Roca.
Lanthimos, Yorgos. 2015. The Lobster. Atenas: Film4 Productions-Greek Film Center.
Layton, Bart (dir.). 2012. The Imposter. Madrid-Londres: 24 Seven Productions-Channel 4.
National Geographic. 2015. «Tania Head, la mayor mentira del 11S». Historia National Geographic.
https://www.nationalgeographic.es/historia/tania-head-la-mayor-mentira-del-11s.
Pastor, Fran. 2014. «Me siento engañado por Cercas». SER. https://cadenaser.com/programa/2014/11/21/hoy_por_hoy/1416566746_368166.html.
Pellicer, Lluís. 2014. «L’ANC avala la llista unitària de Mas i pressiona Junqueras». El País. https://elpais.com/cat/2014/11/29/catalunya/1417262059_217749.html.
Quílez Esteve, Laia. 2017. «Los flecos de la memoria: reconstrucción, autoficción e impostura en el testimonio de Enric Marco». Sociocriticism, 32: 147–174.
Rodríguez Plasencia, José Luis. 2021. «Una canción infantil: Que llueva, que llueva». Alcántara: revista del Seminario de Estudios Cacereños, 91: 111–118.
Romero Marco, Álvaro. 2016. «Impostores. Los casos de Alonso Quijano, Enric Marco y Francisco Rico». Época, 21: 299–306.