La plasmació de la ironia en l’assaig periodístic de Joan F. Mira
##plugins.themes.bootstrap3.article.sidebar##
##plugins.themes.bootstrap3.article.main##
Resum
La ironia és un fenomen enunciatiu d’ampli abast que supera amb escreix una limitada adscripció a certes figures retòriques com ara l’antífrasi. Aquest treball examina com J. F. Mira fa servir de manera versàtil la ironia en el seu articulisme assagístic per tal de potenciar la connivència amb el lector mentre hi vehicula funcions persuasives. Particularment, identifiquem les balises variades amb què Mira senyala l’aparició del fenomen irònic siga amb modulacions de to que abasten tot el text o bé amb segments lingüístics molt puntuals. Així comprovem que el factor del contrast entre components discursius resulta clau en l’estratègia d’ambigüitat argumental que la ironia posa en funcionament en aquest assaig seriat, que fluctua entre la prosa d’idees, el conversacionalisme i el caràcter estètic del discurs literari.
Paraules clau: J. F. Mira, ironia, assaig seriat, contrast, ambigüitat argumental.
Descàrregues
##plugins.themes.bootstrap3.article.details##
S'utilitza una llicència de drets d'autor CREATIVE COMMONS d'accés obert. Aquells autors les obres dels quals siguin publicades per aquesta revista, accepten els termes següents:
- a. Els autors conservaran els seus drets d'autor i garantiran a la revista el dret a publicar primer la seva obra, que estarà simultàniament subjecta a la Llicència de Reconeixement Creative Commons CC BY SA que permet a tercers compartir l'obra sempre que s'indiqui el seu autor i la seva primera publicació.
- b. Els autors podran adoptar altres contractes de llicència no exclusius per a la distribució de la versió publicada de l'obra (per exemple, dipositar-la en un arxiu telemàtic institucional o publicar-la en un volum monogràfic) sempre que s'indiqui la publicació inicial en aquesta revista.
- Els autors poden -i es recomana- difondre la seva obra a través d'Internet (per exemple, en arxius telemàtics institucionals o a la seva pàgina web) abans i durant el procés de presentació, la qual cosa pot produir intercanvis interessants i augmentar les citacions de l'obra publicada.
Referències
Ballart, Pere. 1994. Eironeia. La figuración irónica en el discurso literario moderno. Barcelona: Quaderns Crema.
Berrendonner, Alain. 1987. «De la ironía, o la metacomunicación, la argumentación y las normas». En Elementos de pragmàtica lingüística. Barcelona: Gedisa, 143-199.
Hutcheon, Linda. 1981. «Ironía, sàtira, parodia. Una aproximación pragmática a la ironía». Poétique 45: 173-193.
—. 1985. A Theory of Parody: The Teachings of Twentieth-Century Art Forms. Londres/Nova York: Methuen.
Maestre, Antoni. 2006. Humor i persuasió: l’obra periodística de Quim Monzó. Alacant: Universitat d’Alacant.
Maingueneau, Dominique. 2009. Análisis de textos de comunicación. Buenos Aires: Nueva Visión.
Ortín, Marcel. 1996. La prosa literària de Josep Carner. Barcelona: Quaderns Crema.
—. 2016. «Les formes breus de la ironia en Joan Fuster». En Joan Fuster i la ironia. València: Universitat de València, 87-113.
Surghi, Carlos. 2016. «Apostilla a sobre la esencia y forma del ensayo». En Qué es el ensayo. Buenos Aires: El Cuenco de Plata, 37-94.
Salvador, Vicent. 1986. El gest poètic. València: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
—. 2012. «Assagistes valencians contemporanis: un diàleg intertextual». En Figures i esbossos. Alacant: Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, 25-43.
Serra, Sergi. 2017. L’assaig seriat de Joan F. Mira: anàlisi pragmaestilística i virtualitats per a l’educació discursiva [tesi doctoral]. Castelló de la Plana: Universitat Jaume i. http://hdl.handle.net/10803/405418.
Sperber, Dan i Deirdre Wilson. 1992. «On verbal irony». Lingua 87: 53-76.