Cal preguntar-se, en primer lloc, per què es fa un èmfasi especial en el concepte d’estratègia. L’estratègia es contempla actualment com una nova perspectiva teòrica i metodològica essencial per a la comunitat científica, i com un element clau empresarial que ha de ser molt tingut en compte per part dels responsables i professionals de la comunicació. Hui en dia, les empreses treballen baix una perspectiva comuna que té com a finalitat trobar i mantindre avantatges competitius en relació als seus rivals directes i indirectes (Massoni, 2007). La complexitat social de l’actualitat reclama una major dosi de comportament estratègic per part de les empreses, ja que en el segle XXI no sols ha canviat la ciència, la tecnologia i les estructures i sistemes de comunicació, sinó també la societat en el seu conjunt (Thompson, 2006). D’esta manera, l’adopció d’una perspectiva estratègica, o que dirigix les seues mires cap a l’examen de les estratègies de comunicació que segueixen les empreses, amplia enormement la naturalesa del nostre objecte d’estudi, que no es circumscriu únicament a l’activitat empresarial de les entitats i organitzacions que treballen específicament en el camp de la comunicació —com agències de publicitat, consultores de comunicació, agències de mitjans, empreses editores de premsa, cadenes de ràdio i televisió, productores discogràfiques, empreses de fotografia, de videojocs, etc.—, sinó que afecta qualsevol tipus d’activitat empresarial, pública o privada, en qualsevol sector productiu, donat que la comunicació és, en si mateixa, una activitat estratègica que forma part de la seua pròpia naturalesa (López Lita, 2000, 2003).

D’altra banda, som conscients que la profunda crisi econòmica que assota el sistema econòmic internacional constitueix actualment un context especialment oportú per a la creació d’una revista d’estes característiques. En efecte, en els últims deu anys especialment, s’han anat produint canvis molt profunds en els models de gestió de les empreses, que han situat la comunicació en un element estratègic de primer orde. El desenvolupament de les telecomunicacions i l’expansió, sense precedents en la història, de les indústries culturals en la societat contemporània, han fet de la comunicació un dels principals protagonistes, si no el més important, de l’anomenada “nova economia” (Castells, 1997). En els últims anys s’han anat produint profunds canvis als quals s’han hagut d’adaptar constantment les empreses, davant un escenari en què han sorgit nous públics amb noves demandes, que requerixen sistemes i formes de gestió estratègiques adequades per a satisfer les noves exigències.
En este context, les organitzacions fan un major ús de l’estratègia, quant a paquets de decisions, amb la finalitat de tractar situacions complexes a les quals han d’enfrontar-se. L’estudi de les estratègies de comunicació en els més variats contextos permet acotar, determinar i facilitar la creació d’un esquema metodològic per a canalitzar el poder de la comunicació, mitjançant la coordinació d’equips i concentració d’esforços que aniran acordes amb la filosofia de treball per a cada model empresarial (Garrido, 2004). D’esta manera, l’objectiu de l’estudi de les estratègies de comunicació residix, per tant, en donar coherència a l’actuació de l’organització (Santesmases, 2001).

Així doncs, l’estratègia de comunicació es defineix com el mètode o conjunt de mètodes que segueix el professional de la comunicació i el seu equip per a seleccionar, estructurar i difondre tal comunicació per al millor assoliment dels seus objectius assignats, tenint en compte totes les possibles reaccions de competidors, de públics i de canvis de l’entorn (Rafael Alberto Pérez i Massoni, 2008). La planificació estratègica en comunicació ens ha d’habilitar per a establir formes d’elecció racional entre distintes alternatives amb línies d’actuació concretes a curt, mitjà i, sobretot, a llarg termini, que permeten alinear les decisions tàctiques i operatives en forma coherent per a la consecució dels objectius finals. Davant un mercat canviant, és necessari que la planificació estratègica s’oriente cap a ell de la manera més eficient, si el que es pretén és adaptar-se i respondre a les seues necessitats.

En definitiva, en el context de qualsevol activitat, la principal virtut de la determinació d’estratègies de comunicació rau en què tots els qui participen en un projecte empresarial disposen i compartixen unes directrius sobre la comunicació a realitzar. L’estratègia emmarcarà el comportament col·lectiu, maximitzant oportunitats i evitant o minimitzant els errors, reduint el risc de dispersió i les possibles contradiccions comunicatives (Sánchez Tabernero, 2000). En suma, l’estratègia constituïx un punt de referència per als comunicadors d’una organització (Ohmae, 2004). Partix d’un diagnòstic de la situació de l’empresa així com d’un posicionament estratègic i d’uns objectius a transmetre. Per a això, es delimiten les fases estratègiques i el pressupost destinat a comunicació dins d’un temps i amb unes accions (tàctiques) concretes més idònies per a l’obtenció dels objectius marcats (Pérez Carballo, 2003).

En efecte, i com hem assenyalat des d’este plantejament general, la investigació sobre els processos d’innovació en els sectors de la comunicació pot orientar-se —en un sentit ampli— cap a l’estudi de molt diferents camps. En primer lloc, i de manera genèrica, cap a aquells fenòmens que han introduït rellevants canvis en els mercats i les seues conseqüències immediates: digitalització, globalització, concentració o desregulació de sectors i les seues implicacions en les diferents indústries culturals. Però també, i d’una manera genèrica, sobre aquelles tecnologies de la comunicació que procedixen tant de la lògica de l’oferta com de la demanda (Wolton, 2000); és a dir, des de la TV IP a les noves xarxes socials. Però tampoc convé oblidar aquelles disciplines de la comunicació on s’estan duent a terme l’adopció de noves estratègies, conseqüència de l’irrupció de les noves tecnologies. Ens referim al camp de la comunicació institucional i política, l’adopció d’estratègies de responsabilitat social corporativa, com també de la creixent importància que està adquirint la negociació o creació de continguts per a televisió, internet o mòbil; la distribució digital dels mateixos en forma de films, sèries o drets esportius; etc.

En el cas de coautoria o autoria múltiple, l’ordre de les signatures en l’article indica el grau de contribució de cadascun dels autors o autores en el manuscrit. Per a detallar l’aportació individual de cada autor o autora, es recomana seguir la taxonomia CRediT (Contributor Roles Taxonomy).

Així mateix, la revista recorda que la condició d’autoria està vinculada al compliment dels principis establits en les guies de bones pràctiques de les normes Vancouver, del Committee on Publication Ethics (COPE) i del Codi de Bones Pràctiques en Investigació i Doctorat (CBPID) de la Universitat Jaume I.

Política de gènere

adComunica és una revista científica, de caràcter internacional, el qual objectiu és l’estudi i anàlisi del panorama actual de la comunicació, en un sentit ampli, principalment des de la perspectiva de la direcció estratègica. La revista es va crear en 2011 amb una vocació inequívoca per contribuir a un millor coneixement de la realitat del món de la comunicació actual, i per tractar d’aportar idees i propostes d’accions que puguen servir per a situacions de conflicte i crisi que afecten, de manera substancial, a l’univers de les empreses de comunicació, en qualsevol dels seus contextos informatius, publicitaris i audiovisuals.

adComunica té una periodicitat semestral (d’aparició als mesos de gener i juliol de cada any, encara que els números de l’1 al 10 es van publicar en maig i novembre), i es publica en versió digital baix un criteri d’accés obert. Seguix els protocols d’excel·lència exigits actualment amb l’avaluació per parells i a cegues (peer review) gràcies a la col·laboració d’avaluadors externs. Seguix el Codi de Conducta dels Editors de Revistes i, sempre que és possible, les propostes aspiracionals de COPE (Best Practice Guidelines, of the Committee of Publication Ethics). La revista compta amb una estructura organitzativa integrada per un comitè científic, un comitè editorial, un consell professional i un consell tècnic, que garanteixen la qualitat de la publicació científica.

adComunica publica articles en espanyol, català i anglés.